La narrativa és el gènere que inclou els textos literaris que expliquen una història de ficció, ja sigui basada en fets reals, ja sigui imaginària o fantàstica. En l’època antiga les narracions èpiques s’escrivien preferentment en vers (poesia èpica). En són exemples les grans epopeies gregues i llatines (la Ilíada, l’Odissea i l’Eneida). En l’actualitat les narracions s’escriuen en prosa.
Dins la narrativa cal destacar la narrativa popular, formada per relats anònims antics que s’han transmès oralment de generació en generació.
Formes expressives
Explicar una història és una tasca complexa que exigeix a l’autor l’ús de formes expressives diverses:
| La descripció | Ens diu com són els personatges, els objectes, els ambients, etc. L’adjectiu (paraula que expressa característiques) és la categoria més significativa de la descripció. | En un reialme perdut hi vivia un rei amb tres filles. La gran es deia Blanca, era lletja com un pecat, envejosa i egoista; la mitjana es deia Bruna, era bruta com el sutge, orgullosa i rabiüda; la més petita es deia Estel, era dolça com la mel, bonica com un lliri blanc de primavera i bondadosa com la que més. |
| El relat o narració | Ens diu què fan els personatges. El verb(paraula que expressa accions i esdeveniments) és la categoria més significativa del relat. | La pobra Estel va marxar per corriols de muntanya. Camina que caminaràs, passà dies i nits a sol i serena, fins que va ser molt lluny de casa i ningú no la podia conèixer. Un bon dia arribà a una masia i esllogà per fer de pastoreta de les oques i els ànecs de la casa. Els portava a pasturar a la vora del riu i s’emmirallava en les tranquil·les aigües mentre espentinava amb una pinta de marfil. |
La veu narrativa
La primera cosa que fa l’autor d’una narració és decidir la veu narrativa, és a dir, qui narrarà la història. Per tant, ha de triar entre les opcions següents:
| Narrador extern |
Ésser inventat per l’autor perquè expliqui la història sense intervenir-hi. Normalment és omniscient, és a dir, ho sap tot sobre els personatges de la història, fins i tot els seus pensaments.
El narrador extern utilitza la tercera persona.
| Hi havia una vegada una noia que es passava el dia somiant. De vegades somiava que es comprava una gran nevera americana i que omplia tot el congelador de terrines de gelat de xocolata belga i de cafè, i que tenia un armari immens fet de fusta de cirerer i tot ple de porcellanes xineses i de copes de cristall de Bohèmia amb rivets daurats. Altres vegades somiava que teniaun munt de conjunts de roba interior de seda: un per a cada dia de la setmana. |
| Narrador intern |
És un dels personatges de la història. Pot ser el protagonista o un personatge secundari que actua com a observador o testimoni dels fets narrats.
El narrador intern utilitza la primera persona quan intervé en l’acció i la tercera persona quan fa de simple observador del que fan els altres personatges.
|
L’altre dia em vaig asseure en un dels bancs que hi ha davant del llac de la plaça Gaudí i que té bones vistes de la Sagrada Família. Encara no feia un minut que hi era, se’m va acostar un individu espellingat que de primer em pensava que volia demanar –me caritat, però ben aviat em vaig adonar que el que volia era conversa, més ben dit, explicar –me la vida.
«Aquí on em veieu –em va dir– jo havia estat un pubill ric i prometia molt, però el meu sogre no ha parat fins que m’ha fet gastar tots els estalvis.»
|
L’estructura tradicional
Parlem d’estructura narrativa per referir-nos a les parts en què es pot dividir l’argument de la narració. L’estructura tradicional d’una narració consta de tres parts:
PLANTEJAMENT
| Part inicial de la narració. La seva funció és presentar el protagonista, situar-lo en un ambient determinat i plantejar un problema que desperti la curiositat del receptor. | Una zebra de la sabana té molta set i decideix baixar a l’abeurador, però amb molta cautela: sap perfectament que, en qualsevol moment, li pot aparèixer un lleó d’entre els matolls |
NUS
| Part central de la narració en què l’acció es complica i el protagonista s’esforça per aconseguir el seu objectiu i superar els obstacles que se li presenten. | De cop i volta, apareix una lleona, que persegueix la zebra amb el seu instint assassí. La zebra intenta despistar-la corrent a dreta i esquerra; després s’enfila per un terreny escabr |
DESENLLAÇ
| Part final de la narració en què es resol el problema central de la història. | Però aleshores apareix una segona zebra vella i coixa que corre menys. La lleona l’atrapa i li clava les mandíbules al coll. La primera zebra s’ha salvat. |
El desenllaç d’una narració pot ser obert o tancat. És obert quan el problema o conflicte plantejat en la narració no queda del tot resolt i, per tant, la narració acaba amb un cert suspens. És tancat quan el problema o conflicte plantejat queda totalment resolt, normalment amb un final feliç o tràgic.
L’ordre d’aparició dels fets
L’autor d’una narració pot decidir ordenar els fets de diferents maneres:
| Ordre lineal | Una narració presenta un ordre lineal quan els fets que es narren estan ordenats cronològicament. Per exemple: naixement del protagonista, infantesa, adolescència, maduresa, vellesa i mort. |
| Ordre no lineal | Una narració no presenta un ordre lineal quan els fets narrats no estan ordenats cronològicament. Per exemple: maduresa del protagonista (in media res –’a la meitat de la cosa’–), salt enrere (flashback) per explicar la infantesa i l’adolescència, retorn a la maduresa, vellesa i mort. O bé: vellesa del protagonista i salt enrere per explicar tota la seva vida fins a arribar de nou a la vellesa (punt inicial). |
Els personatges
Els personatges són les persones ideades per l’escriptor que prenen part en l’acció de la història. En les narracions fantàstiques també poden ser personatges els animals, els elements de la natura, els robots, les divinitats, els dimonis, etc.
Els personatges es classifiquen en funció dels tres criteris següents:
| Segons la importància que adquireix el seu paper al llarg de la història |
|
| Segons l’evolució que experimenta el seu comportament |
|
| Segons la profunditat psicològica amb què els presenta el narrador |
|
El tema i l’argument
El tema és l’assumpte general de què tracta la història. Són temes freqüents de les narracions les relacions familiars, l’amistat, l’enamorament, els conflictes socials, la injustícia, la guerra, la delinqüència, la mort, etc.
L’argument és l’esquelet de la història, és a dir, el conjunt de fets i accions que són essencials en la narració. Així doncs, si ens encarreguen d’explicar l’argument d’una narració, el que hem de fer és un bon resum de la història.
L’espai i el temps
L’espai és el lloc on es troben els personatges i on passa la història. L’espai pot ser real, imaginari o fantàstic.
| Espai real | Lloc que existeix en la realitat. Pot ser una ciutat concreta (Roma), una àrea geogràfica (el desert del Sàhara), un país (l’Índia), etc. |
| Espai imaginari | Lloc que no existeix però que té una gran similitud amb algun lloc real. |
| Espai fantàstic | Lloc totalment inventat. |
El temps és, d’una banda, l’època en què passa la història (temps extern) i, de l’altra, el període que dura l’acció narrada (temps intern).
| Temps extern | Època en què passa l’acció: època antiga, època medieval, època actual, època futura. |
| Temps intern | Període que dura la història: dos anys, trenta anys, vuitanta anys. |
Els gèneres narratius
Els textos narratius es poden classificar en diversos gèneres i subgèneres:
| Narrativa curta (conte) |
|
| Narrativa llarga (novel·la) |
Extret de: http://www.auladecatala.com
|
