El verb és una paraula que expressa una acció (Els nens juguen a pilota), un un estat (L’ambient està carregat.) o un procés (El cadell ha crescut) del subjecte.
Morfològicament: el verb és una classe flexiva i té uns morfemes propis. Un verb està format pel lexema o arrel, que no varia i expressa el significat ( jo surt-o), i la terminació o desinència, que varia i està formada per morfemes verbals, que indiquen la persona, el nombre, el temps, el mode i l’aspecte (jo surt- o).
Per
saber quin és el lexema d’un verb, hem de saber qui és el seu infinitiu i
llevar-li la desinència d’infinitiu. Ex. cantaria = cant - ar.
Morfologia del verb
Els morfemes verbals informen sobre un conjunt de característiques del verb.
Persona: indica a qui es refereix l’acció de qui estem dient alguna cosa
- Primera: qui parla (jo marxo, nosaltres arribem)
- Segona: qui escola (tu xiules, vosaltres mengeu)
- Tercera: de qui es parla (ell neda, ella corre, ells neden, elles corren)
Nombre: indica si el verb es refereix a un sol ésser o a més d’un.
- Singular: un ésser (jo, tu, ell, ella)
- Plural: uns quants éssers (nosaltres, vosaltres, ells, elles)
Temps: indica el moment en què es duu a terme l’acció en relació amb el moment en què es parla.
- Present: fets que s’esdevenen (jo estudio)
- Passat: fets esdevinguts (ella patia)
- Futur: fets que s’esdevindran (tu vindràs)
- Condicional: es pot fer o no (jo vindria)
El mode: indica l’actitud del parlant respecte l’acció del verb.
- Indicatiu: expressa un fet real. (Va fer un bot.)
- Subjuntiu: expressa un desig, un dubte o una possibilitat: No vol que hi entri ningú. Tant de bo se’n recordi)
- Imperatiu: expressa una ordre: (Feu un pastís.)
L’aspecte: indica si l’acció verbal està acabada o no , o bé si està en procés.
- Perfectiu: l’acció ha acabat. Són perfectius els temps compostos (havia jugat) i el passat simple (entràrem).
- Imperfectiu: l’acció encara no ha acabat, està en procés, és a dir, no indiquen el moment en què comença ni en què acaba l’acció. Són imperfectius els temps simples, llevat del passat simple (jugo, jugava).
Temps simples, compostos i perifràstics
Pel que fa als temps verbals, distingim entre:
- Temps simples: formats per un sol mot (cantem, riuràs, viuríem)
- Temps compostos: formats per l’auxiliar haver i el participi del verb (hem tornat, haureu vist)
- Temps perifràstics: formats per l’auxiliar del verb anar i l’infinitiu del verb (vaig dir, vas fer, va treure)
Formes personals i no personals
Quant a l’expressió de la persona gramatical, hi ha
- Formes personals: tenen morfema de persona (jo mirava)
- Formes no personals: no tenen morfema de persona. Són l’infinitiu, el gerundi i el participi (fer les maletes; anant per la carretera; trobats al riu).
COMPTE!! Hem d’evitar el gerundi de posteriotitat o de conseqüència:
·
Va caure de la moto trencant-se el braç = Va caure de la moto i es va trencar
el braç.
·
Van anul·lar la reunió, convocant-la per a la setmana següent.
·
La comissió va estudiar el reglament, aprovant-lo tot seguit.
COMPTE. Són incorrectes els gerundis acabats en
–guent, -quent.
Ex. Volguent > volent,
sapiguent > sabent.Les conjugacions
Cada verb es conjuga seguint un dels tres models que es classifiquen segons la terminació de l’infinitiu. Els verbs poden ser de tres conjugacions.
- Primera conjugació: l’infinitiu acaba en –ar (cantar, saltar)
- Segona conjugació: l’infinitiu acaba en –re/-er (beure, témer)
- Tercera conjugació: l’infinitiu acaba en –ir (sofrir, cosir)
Dins aquesta
darrera conjugació hem de distingir entre:
- Verbs purs: segueixen el model del
verb dormir, sense l’increment –eix- / -esc-. Ex. dormin.
- Verbs incoatius: es conjuga amb l’increment
–eix-/-esc- en algunes formes verbals. Ex. serveixo, serveixi.
Segons si segueixen o no els models de conjugació, hi ha:
- Verbs regulars: segueixen els models de conjugació (cantar, saltar)
- Verbs irregulars: no segueixen els models de conjugació (tenir, fer).
LES IRREGULARITATS
EN ELS VERBS
La majoria de verbs
segueixen els models de les conjugacions. Ara bé, existeixen tot un seguit de
verbs que anomenam irregulars que no ho fan i presenten canvis al lexema o a la
desinència. Els més habituals són de la 2a conjugació però també n’hi ha de la
1a i de la 3a.
La 1a conjugació
Els
únics verbs de la 1a conjugació que són irregulars són estar i anar.
Ex.
estar > estic, estigué, estigui (canvien la c del lexema per g).
Ex.
anar > vaig , va, anem, anau
La 2a conjugació
·
Els verbs néixer, jeure i treure
s’escriuran amb a en posició àtona
(naixem, jauré, jagut) i amb e en
posició tònica (treu, jeu, neix).
·
Els verbs poder i voler
alternen o/u en el lexema. En posició àtona cal escriure o però les formes del present de subjuntiu i de l’imperatiu
s’escriuen amb u encara que siguin
àtones.
Ex. volem, voldrien, puguem (present
subjuntiu), vulgueu (present subjuntiu).
La 3a conjugació
·
Els verbs collir, cosir, sortir, tossir,
escopir s’escriuen en o en
posició àtona i u en tònica. Ex. tus
> tossim; cull > collirem; surt > sortim.
Errors comuns en les perífrasis verbals
Quan volem expressar obligació hem
d'evitar absolutament la construcció castellanitzant “tenir que”. Tampoc
no són correctes les construccions d'obligació “haver-hi que” perquè
també són calcs del castellà.
Exemples correctes
|
exemples incorrectes
|
He d'estudiar més.
Haig de fer el sopar.
S'han de fer moltes coses.
|
Tinc que estudiar més.
Tinc que fer el sopar.
Hi ha que fer moltes coses.
|
ELS VERBS SER I ESTAR
ser introdueix
propietats/ estats permanents. Anam a definir més concretament els seus usos:
S'utilitza per:
1. Indicar la localització de persona o cosa. Ex. El got és damunt la taula, na Maria és a la cuina.
2. Indicar qualitats permanents en subjectes animats. Ex. L'Anna és morena.
3. Indicar la localització temporal. Ex. Som a dilluns.
estar introdueix propietats/ estats transitòries. Anam a definir més concretament els seus usos:
S'utilitza:
1. Com a sinònim de viure, residir o treballar.
2. Per indicar qualitats transitòries en subjectes animats. Ex. Avui en Pau està molt content.
Podem fer servir tant un com l'altre per indicar, en subjectes inanimats, una qualitat transitòria en aquell moment. Ex. La porta és, està oberta, la sopa és/està freda...
S'utilitza per:
1. Indicar la localització de persona o cosa. Ex. El got és damunt la taula, na Maria és a la cuina.
2. Indicar qualitats permanents en subjectes animats. Ex. L'Anna és morena.
3. Indicar la localització temporal. Ex. Som a dilluns.
estar introdueix propietats/ estats transitòries. Anam a definir més concretament els seus usos:
S'utilitza:
1. Com a sinònim de viure, residir o treballar.
2. Per indicar qualitats transitòries en subjectes animats. Ex. Avui en Pau està molt content.
Podem fer servir tant un com l'altre per indicar, en subjectes inanimats, una qualitat transitòria en aquell moment. Ex. La porta és, està oberta, la sopa és/està freda...
L'ADVERBI
Compte en els següents casos!
1.
tan / tant
|
Tan complementa un adjectiu o un adverbi
Tant complementa un nom o un verb |
Per què véns tan aviat? No pateixis tant! És que gastes tant (de) paper! |
2. Compte també amb els adverbis quan i quant:
Quan és un advervi temporal
Quant és un adverbi de quantitat.
3. Sovint s'usa inadequadament el pronom res en compte de l'adverbi gens.
— És molt lleuger. No pesa gens.
— Aquesta balança és espatllada. No hi podràs pesar res.
Quan és un advervi temporal
Quant és un adverbi de quantitat.
3. Sovint s'usa inadequadament el pronom res en compte de l'adverbi gens.
— És molt lleuger. No pesa gens.
— Aquesta balança és espatllada. No hi podràs pesar res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada